Semblava una broma. Ens negàvem a creure que fóra cert. Però, és real. RTVV
ha mort. El govern valencià ha decidit assassinar l’entitat pública després que
el TSJCV haja declarat nul l’ERO pel qual foren acomiadats al voltant de mil
treballadors. Els responsables del crim ho han fet oficial a través d’un comunicat, escrit en castellà i carregat de tal
hipocresia que fa feredat, en el que s’intenta justificar els motius de l’aberrant
decisió.
És innegable que RTVV suposava una despesa descomunal, però qui és el
culpable de que la nostra radiotelevisió pública costara semblant dineral? Fa
poc més d’un any vaig tindre el gran privilegi de treballar, com a becària, en
una de les redaccions de Canal 9 i durant els mesos que va durar el meu
contracte en pràctiques vaig poder observar un fet inquietant: el número de
“jefes”, d’eixos d’oficina i poc treball de camp, era quasi equivalent al
número de treballadors, aquells que realment treien avant la televisió aportant
el seu esforç, talent i bon fer professional dia a dia. I eixos caps, d’on
havien eixit? Qui els havia posat allí? Quina funció tenien? Pel que es podia
vore ningú els haguera trobat a faltar si no hagueren estat...
I jo em pregunte, no era més viable acomiadar aquells que ocupaven llocs de
treball dissenyats i creats, pel que sembla, específicament per a ells i
cobraven nòmines descomunals acordes amb eixos càrrecs aparentment inventats?
D’aquesta manera, els autèntics professionals, amb sous infinitament inferiors,
hagueren pogut seguir fent la seua feina. No obstant, la majoria de la gent que
sumava, que aportava idees, que innovava, que s’esforçava per fer una
radiotelevisió plural i de qualitat fou la primera acomiadada (sobra dir que
també quedà gent molt vàlida), mentre els altres mantenien el seus seients de
cuir en els que cada dia deixaven caure els seus culs i es dedicaven a vore
passar les hores...
I nosaltres? Nosaltres ens hem quedat orfes. La veu del poble valencià ha
emmudit. Tal vegada, la nostra radiotelevisió no passava pel seu millor moment
i sovint sentíem més vergonya que orgull d’ella, però era la nostra. Mentre
estava viva manteníem l’esperança de que tornara a ser aquella dels anys noranta,
la del Club Babalà i els dibuixos
animats en valencià amb la que cresquérem tota una generació, la del Minut a Minut, la de Si l’encerte l’endivine, El show
de Monleón, Punt de Mira, Carta Blanca...Hauríem
d’entonar el “mea culpa” per no haver fet res quan encara es podia, sols hem
sabut queixar-nos. I ara què? Ara seguirem desemparats, veient passejar-se els
rostres corruptes, hipòcrites i somrients d’aquells que ens representen mentre l’oposició
es frega les mans pensant en una hipotètica victòria electoral. La mateixa
cançó de sempre...
Amb tot, i no obstant, a una que és un poc malpensada se li passa pel cap
la idea de que tal vegada tot açò s’haja fet amb un propòsit encobert: la
privatització. Potser siga un poc paranoia, però i si quan les aigües semblen
ja calmades salta la notícia de que RTVV renaix de forma privada? No sé, temps
al temps. Tant de bo no i els valencians puguem recuperar allò que ens pertany.